Fer un resum en tan poc espai de la densa història de la illa (encara que geogràficament sigui tan petita) és un repte difícil, per sort - com va escriure Mario Verdaguer - "no l'han esborrat els forts vents de la Tramontana".
La situació geogràfica de l'illa la converteix en cruïlla de diversos corrents culturals i polítiques, que des de segles, s'estenen per tot el Mediterrani. L'interès històric de l'illa culmina en la seva prehistòria, ja que l'illa es troba materialment sembrada de monuments megalítics que la converteixen en un vast museu a l'aire lliure.
L'edat de bronze es caracteritza per les seves construccions: talaiots, navetes, taules, sales hipòstils, muralles, galeries cobertes... Més tard, fenicis i grecs comerciants, deixen nous vestigis, i els cartaginesos conquisten Menorca i tenen aquí una guarnició.
Al mateix temps donen nom a les poblacions de Magón (actualment Maó) i Jamma (Ciutadella), que probablement eren petits poblats prehistòrics, dels quals es conserven diverses ruïnes com "Torre d'en Galmés" - en la població d'Alaior - "Trepucó" - a Maó - "Són Catlar" i "Torre Vella" - a Ciutadella.
Els romans van conquistar les Balears l'any 123 abans de Crist. Ells van donar a Menorca l'origen de la seva denominació actual: "Balears Minor" o "Minórica", en contraposició amb Mallorca ("Majorica"). La capital romana de l'illa va ser Magona (Maó), que gaudia del rang de Municipi Flavio Magontano.A més de lamona (Ciutadella) existia al nord una petita població, citada per Plinio: Sanisera, al costat del port natural de Sanitja. Els romans van obrir 20 calçades i van deixar notables vestigis arqueològics.
El cristianisme va arribar a Menorca. La famosa carta escrita al febrer de 417 pel bisbe Sever ens descriu minuciosament una església local ben florent. Les diverses basíliques que s'han trobat demostren que els cristians tenien diversos llocs de culte, no solament en les poblacions, sinó en ple camp i en llocs propers al mar.
Els vàndals en la seva embranzida imparable es van apoderar en 427 de la Bètica, el nord d'Àfrica i les Balears. En 484 el bisbe de Menorca Macario, va ser obligat a donar raó de la seva fe al rei Hunerico, gran perseguidor dels catòlics. Vençuts els vàndals per l'imperi Bizantí, va haver-hi a l'illa un breu espai de pau fins que, després de repetides "razzias" per part dels musulmans amos ja de gairebé la totalitat d'Espanya, pels anys 903 les Balears van ser ocupades i sotmeses al califat de Còrdova. Desintegrant aquest, les illes van passar a la sobirania del rei de la taifa de Dénia, després del de Mallorca, fins a ser Menorca l'únic territori musulmà del llevant espanyol, en anar caient aquells territoris en mans dels cristians.
En 1232 Jaume I d'Aragó, mitjançant l'engany d'encendre moltes fogueres als voltants de Capdepera (Mallorca), va fer creure als musulmans menorquins que tenia allí disposat un gran exèrcit per conquistar l'illa, i així va aconseguir que es fessin tributaris d'Aragó. Però havent traït al nou monarca Pedro III el Gran, va anar el seu fill Alfonso III el Liberal qui va dirigir personalment la conquesta de Menorca (gener de 1287). En virtut del tractat d'Anagni, les Balears van ser retornades a Jaume III de Mallorca, qui va treballar eficaçment pel bon govern de Menorca: li va concedir una carta-pobla, va repartir les terres de manera més equitativa i racional del que havia fet el seu nebot Alfons arran de la conquesta; va fundar la població d'Alaior, va establir l'arranjament parroquial de l'illa. Vençut a Llucmajor l'últim rei de Mallorca, 1343 van ser les Balears definitivament incorporades al regne d'Aragó per Pedro IV.
En 1535 el pirata turc Barbarossa va desolar Maó amb la matança i el pillatge, i es va portar milers de captius. Major va ser la desgràcia de Ciutadella en 1558, en què la ciutat va quedar tan destruïda que, després de tres dies de saqueig, el nou governador interí va haver de pernoctar en una cova per no trobar a Ciutadella una sola casa en peus.
El segle XVI és particularment funest per a la illa. A més del constant perill d'invasió per part dels pirates musulmans i de les nacions europees enemigues d'Espanya, va haver-hi grans sequeres, plagues d'animals nocius per al camp, violències i assassinats pels bandits - que van arribar a donar mort, en 1636, al mateix governador D. Juan Valencià de Mendiozala -, immoralitat i epidèmia de còlera que va delmar a Ciutadella des d'abril de 1652 fins a finals de l'any següent.
Al començament del segle XVIII, un episodi de la Guerra de Successió va donar pretext als anglesos per ocupar Menorca (1708); en 1713 el tractat de Utrecht ratificava aquesta dominació, que va durar fins a 1756, en què van desembarcar tropes franceses manades pel Mariscal-Duc de Richelieu; aquesta nova dominació va durar fins que el tractat de París va obligar a França a retornar Menorca a Gran Bretanya. La segona dominació anglesa va durar des de 1763 fins a 1782, que els britànics van haver de rendir-se davant les tropes hispà-franceses, aliades pel Pacte de Família i manades pel francès Duc de Crillón; va començar llavors el breu període espanyol, fins al desembarcament anglès de 1789 que va originar la tercera i última dominació estrangera. En virtut del tractat d'Amiens Menorca va tornar definitivament a Espanya l'any 1802.
Els menorquins, que ja en 1768 havien emigrat a La Florida, van acudir en 1830 a colonitzar diversos llocs d'Algèria; més tard, van buscar millor sort a Amèrica del Sud i les Antilles, ja que l'illa, després de l'auge econòmic promogut pels anglesos, havia caigut en un trist marasme. Fa poc més de cent anys que les noves indústries (especialment calçat i bijuteria) i la urbanització de les poblacions en un sentit higiènic i modern, van preparar el desenvolupament econòmic del present segle que, després del lamentable col·lapse imposat per la guerra civil, segueix prosperant, ajudat en gran part per la creixent afluència del turisme que sens dubte ha portat a Menorca canvis socioeconòmics molt importants.
