Vegetació i mitjà natural de Menorca

Geografia de Menorca

 Flora de Menorca

Flora de Menorca

La vegetació és típicament mediterrània i està condicionada, com tots els paisatges vegetals, per diversos factors, d'entre els quals destaca el factor climàtic. El clima és el responsable més directe de la distribució, a grans trets, de la vegetació. Un altre factor igualment important és el sòl, del que cal considerar sis característiques físiques i sobretot la seva composició química, el grau d'acidesa i aigua que conté.

La vegetació de Menorca, en el context d'un clima de tendència àrida en el qual l'estiu és sec i calent, i l'hivern temperat i més o menys humit, es caracteritza per l'existència d'una flora amb predomini d'arbres i arbustos de fulla perenne, petita i corácarea. Les plantes, amb el propòsit d'adaptar-se a l'ambient sec, han adoptat estratègies diverses, com la reducció de la fulla o la seva transformació en espines.

La vegetació potencial dominant a les zones humides és el bosc d'alzines. És un bosc espès en el qual l'alzina forma un estrat arbori, compacte i a l'ombra. El bosc es conserva sempre un elevat grau d'humitat que contribueix al creixement de varietat de plantes i arbustos (arbocera, bruc, llampúdol bordaladem, ciclàmen baleàric, entre altres).

Bosc d'alzines a l'illa de Menorca

Bosc d'alzines

El bosc d'alzina a les illes ha estat degradat per la contínua explotació dels seus recursos, extracció de fusta i depredació dels ramats que s'alimenten de tubercles i plantes més tendres. El resultat és un alzinar envellit amb un bosc baix greument deteriorat.

A les zones més seques predominen diferents tipus de "garrigues" (ullastre i garballó), que s'han estès a causa de la degradació dels alzinars. La "garriga del xiprell" i "romaní", en els terrenys més secs, que creix també a Formentera i Cabrera, i que sovint apareix associada al bosc de pi blanc.

Prop de la costa i en els cims calcaris creix una vegetació típica en "coixinets" espinosos i altres espècies endèmiques adaptades a condicions extremes.

En les dunes litorals existeix una vegetació herbàcia adaptada a la sorra. Els boscos de "sabines" ocupaven bona part del litoral sud, encara que actualment bona part sofreix la deterioració causada pel turisme massiu.

S'Albufera d'Es Grau

S'Albufera d'Es Grau - Font de imatge: www.menorca.es

La vegetació de les zones humides, albuferes i salines presenta una població de comunitats vegetals que depèn del grau d'humitat i salinitat de l'aigua. Destaquen el "canyís", en sòls freqüentment inundats, i les "jonqueres", en sòls humits però no inundats.

El mitjà natural de les Balears ha sofert, en les últimes dècades, un procés continuat de degradació que posa en perill la supervivència de nombroses comunitats vegetals i espècies endèmiques. El desenvolupament turístic i la urbanització massiva i indiscriminada, la pressió demogràfica, l'abocament d'aigües residuals, l'augment de residus sòlids, els incendis forestals, l'explotació del territori, etc. han accelerat la destrucció d'importants espais naturals únics de difícil recuperació. Determinats col·lectius, conscients de la problemàtica, han adoptat mesures de pressió per evitar en tant que sigui possible aquesta destrucció massiva.

L'aprovació en 1991 de la Llei d'Espais Naturals pel Parlament de les Illes Balears suposa un avanç important, però no decisiu en la protecció del territori i dels recursos naturals, ambientals i de tot l'ecosistema de les illes.